INFLUÈNCIA DE LES CIUTATS EN EL CANVI CLIMÀTIC ACTUAL: L’ILLA DE CALOR I DISMINUCIÓ DE PRECIPITACIONS; CONSEQÜÈNCIES I PREVISIONS

 

Existeixen nombroses evidències que demostren que el clima està modificat per l’activitat humana i en conseqüència les ciutats juguen un paper fonamental en aquesta modificació climàtica des del punt de vista quantitatiu i qualitatiu. Des de finals del s.XVIII l’èxode rural s’ha anat accentuant, sobretot per buscar una vida més plena i que pugui aportar una millor qualitat de vida als que ho busquen, i és que una ciutat ofereix moltes més possibilitats i comoditats que un poble no gaudeix. A nivell serveis, laboral, econòmicament o fins i tot social. Avui en dia, més de la població mundial viu en ciutats, per això es pot afirmar que vivim en l’era urbana o ciutat global, accentuada per la globalització de l’economia. A nivell estatal, més del 75% de la població espanyola vivia en ciutats de més de 10.000 habitants, i més del 40% en ciutats de rang superior de més de 100000 persones. A més població més temperatura, això genera alguns problemes a les ciutats en el marc ambiental, a més a més agreujat per un creixement desigual de les ciutats. Per intentar entendre i comprendre aquest fet, es realitzaran comparacions de temperatures a diferents punts de ciutats espanyoles en diferents situacions per poder veure si es compleixen regles o s’estableixen patrons que permetin confirmar la hipòtesi de que les ciutats canvien el clima.

Existeixen nombrosos articles que estudien els efectes del canvi climàtic en les grans urbanitzacions, i com aquestes tenen el poder de canviar patrons o comportaments atmosfèrics, tant enfortint-los com debilitant-los. Ja els anys 90 els primers precursors de realitzar estudis van ser Almendros Coca, M. Y López Gómez,A. Estudiant les diferències termomètriques entre el centre de Madrid i la perifèries, establint el riu Manzanares com a principal causant de la diferència acusada. Seguidament,  un dels primers reconeguts que varen apostar i estudiar aquest fet és precisament Jorge Olcina, ja a la dècada dels 2000, comparant variables climàtiques en diferents punts de les principals ciutats espanyoles com per exemple Madrid, Barcelona o València durant la dècada dels 90. Ja en aquell moment existien diferències de variables climatològiques com el vent o la temperatura en situacions d’estabilitat entre el centre de la ciutat i les zones perifèriques. També l’any 2009, Felipe Fernández García va publicar un article a la revista Investigacions Geogràfiques on es parla precisament del paper de les ciutats en el clima i com aquestes el modifiquen. Javier Martín Vide, Mº del Carmen Moreno Garcia o Antonio Otero.

Figura 1: distribució de l’efecte illa de calor a Barcelona una nit d’hivern. Font: UB/AMB

Tots els autors dels estudis pertinents arriben a la mateixa conclusió establint així la principal causa de la diferència de temperatura acusada entre el centre de la ciutat i la perifèria; l’efecte illa de calor. Aquest efecte està caracteritzat per un augment de la temperatura des de l’exterior cap a l’interior de les ciutats i que es dona en major mesura en situacions d’estabilitat atmosfèrica els mesos d’hivern i tardor, i secundàriament primavera i estiu. La trama de la ciutat i els materials dels edificis propicien aquest efecte, ja sigui per poca ventilació dels carrers, insuficient aïllament dels edificis, excés d’asfalt, excés de transport rosat, etc. Aquests factors principals inapreciables per l’ésser humà a simple vista, que afecten a la temperatura també s’extrapolen a altres variables climàtiques com per exemple la precipitació que cau a una ciutat o la intensitat del vent. L’altura dels edificis pot ser un factor desencadenant d’un dèficit de precipitació a una ciutat, així com la contaminació pot ser el contrari, un benefactor per un increment de pluja.  Altres factors externs afecten a que hi hagi canvis substancials entre el centre i la perifèria però el més notori és l’illa de calor, derivat de la gran quantitat d’edificacions i com s’ha comentat, de l’entramat urbà.

Figura 1: distribució de l’efecte illa de calor a Barcelona una nit d’hivern.

Com s’ha comentat anteriorment l’illa de calor és el desencadenant de la diferència de temperatura i com a principal factor de la modificació del clima en el context urbà. Els factors que intervenen en aquest procés d’escalfament dels centres urbans son l’acumulació de calor antropogènic durant el dia i la disminució de la evaporació de l’aire per la poca impermeabilitat de l’asfalt urbà ( Moreno 2006). A més a més la captació de radiació solar per part dels edificis implica una acumulació de temperatura i la dificultat d’alliberar-la durant la nit. Com més gran sigui una ciutat, més gran serà aquest efecte, per tant més diferència. S’ han arribat a mesurar fins a 10ºC de diferència a la ciutat de València entre el centre històric i l’extraradi de la mateixa ciutat.  Al llibre elaborat per Jorge Olcina y Javier Martín Vide – Climas y tiempos de España_ es citen un seguit de ciutats on el fenomen de l’illa de calor és molt notori. Realment totes les ciutats o capitals de província experimenten en major o menor mesura el fenomen de l’illa de calor.

 

LOCALITAT	VARIACIÓ I.CALOR	MATERIAL UTILITZATS	POBLACIÓ
Madrid	9ºC	Formigó i maó	3,2 milions (2018)
Barcelona	8ºC	Formigó i pedra	1,6milions (2018)
València	10ºC	Formigó i ciment	790 mil (2018)
Saragossa	5ºC	Maó i pedra	660 mil (2018)
Logronyo	3ºC	Maó i ciment	150 mil (2018)
Santa Cruz de T.	3ºC	Maó.	204 mil ( 2018)

Taula 1: Distribució dels ítems més rellevants característics. Elaboració pròpia.

Es pot observar com el material més dominat és el maó, un material que acumula amb molta facilitat la temperatura elevada i li costa alliberar calor emmagatzemat. És la principal causa del fenomen de l’illa de calor. El formigó també representa un material important en construcció d’edificis per el seu baix cost de producció actualment.

Gràfic 1: distribució del material més utilitzat a ciutats Españoles

També anteriorment s’ha comentat l’importància de l’entramat urbà de la ciutat, és a dir, la distribució dels carrers. En el cas de Barcelona, majoritàriament està orientada de nord-oest a sud-est. Tenint en compte que a l’hivern(moment de l’any on el fenomen és més accentuat) el vent predominant és l’oest, per tant no arriba perpendicular als carrers del centre, sinó que es troba obstacles per poder moure l’aire estancat. L’eixample és el districte on l’illa de calor és més intens, concretament la Plaça Universitat és el punt més càlid nocturn de tot Catalunya en situacions d’estabilitat.

BARRI	TEMPERATURA	NºVEHICLES DIARI
Eixample	9ºC	88278
Sants- Montjuic	7ºC	36261
Gràcia	6ºC	28916
Poblenou	5ºC	949
Sant Andreu	3ºC	6272

Taula 2: Relació entre nombre de cotxes diari  temperatura per barris. Elaboració pròpia.

Gràfic 2: Distribució de temperatura i nombre de vehicles dirai a barris de Barcelona 

Es pot observar com als barris on la circulació de cotxes és més elevada, la temperatura és més alta, i com a mida que ens allunyem del centre de la ciutat la temperatura baixa en consonància. A nivell general de la ciutat de Barcelona aquest patró es compleix , la zona més fresca és el barri de Sant Andreu i La Verneda i el més càlid l’Eixample. 

En els propers anys les previsions apunten a una disminució de la població total a la ciutat del context d’Espanya, fet que podria propiciar la disminució d’aquest efecte, a més a més de la situació derivada del covid amb un èxode de la ciutat al camp en busca d’una millor qualitat de vida no basada en economia.

És innegable que el clima i la ciutat estan en procés de canvi, i que els dos conceptes van de la ma i s’interrelacionen entre si.  En resum, el creixement de les ciutats en el darrer segle ha propiciat un augment de temperatures al centre de les ciutats, agreujat a més a més per els materials de construcció d’aquestes, materials que retenen l’energia calorífica. A diferència d’altres materials més lleugers que tenen més capacitat de desfer-se d’aquesta temperatura elevada, el maó i el formigó son els materials més emprats a les principals ciutats d’Espanya.

Aquest fenomen però no és exclusiu de la península Ibèrica, ja que es pot extrapolar a moltes ciutats Europees de latitud mitjana, o grans metròpolis dels Estats units d’Amèrica o Àsia. En aquestes regions superpoblades, el fenomen s’intensifica i s’estén a una superfície més gran. Tòkio, Nova York, Chicago, Shangai o Moscú son exemples de ciutats que registren “super” illes de calor amb diferències que poden arribar a superar els 15ºC.

Com s’ha vist anteriorment la trama urbana, la circulació abundant de vehicle rodat o l’organització dels carres en segons quines direccions també impliquen una diferència de pluja i intensitat de vent. Les ciutats que gaudeixen d’avingudes àmplies i grans orientades a els vents dominants ajuden a una millor ventilació i en conseqüència millor qualitat de vida.

En resum, el clima i el dia a dia de les ciutats, la seva organització i el flux de transport impliquen una millor o pitjor qualitat de vida. En les nostres mans queda canviar aquest concepte amb polítiques restrictives de vehicle rodat i apostar per els espais verds i amplis, on hi hagi una regeneració de l’aire.